Sinopsi

Eugene Schieffelin és ric, singular i aficionat als ocells. La seva germana i la seva dona, amants devotes de Shakespeare. Els seus amics, membres d'una Societat més desfasada que científica que somia omplir d'ocells europeus els cels novaiorquesos. Nova York, una ciutat que encara no s'assembla a ella mateixa, l'escenari ideal  per a qualsevol bogeria, per desgavellada que sigui.

En aquesta novel·la, ambientada a la Nova York de la segona meitat del segle XIX, Care Santos barreja personatges reals tan extravagants que podrien ser imaginaris amb éssers imaginaris que mereixerien ser reals. per construir una faula sobre la condició humana, el poder de l'amor, el llast de la pèrdua, la valentia dels pioners i les conseqüències fatals que a vegades poden tenir els nostres actes més benintencionats.
 

Per què aquesta història
Care Santos 

L’origen d’aquesta novel·la és al carrer Catorze, cantonada amb Broadway, de la ciutat de Nova York. Allà hi ha la llibreria Strand, un lloc de visita obligada per a qualsevol amant dels llibres que passi per la ciutat. Allà vaig comprar un petit volum de tapes blaves titulat How Shakespeare Changed Everything (Com Shakespeare ho va canviar tot), del periodista Stephen Marche. No vaig adonar-me en comprar-lo que sobre el cap de Shakespeare hi apareixia un petit ocell de plomes negres: un estornell. En llegir el llibre vaig topar per primer cop amb la seva història, la de Shakespeare i la d’un senyor estrafolari, ric i discret anomenat Eugene Schieffelin que va tenir una idea preciosa i insòlita: introduir a Central Park tots els ocells que cita William Shakespeare a les seves obres.

Vaig voler saber-ne més. Qui va ser aquell Schieffelin, d’on procedia, per què va tenir aquella idea, què va fer per fer-la realitat. Vaig topar amb una falta d’informació absoluta. Eugene Schieffelin segurament va ser un home discret, no sé si per voluntat pròpia o aliena. Va deixar a la posteritat molt menys que la majoria dels seus ancestres o els seus descendents. Sembla que només se’l recorda en relació amb els estornells, tot i que hi ha més dubtes que certeses. No està clar que fos admirador de Shakespeare —tot i que l’admiració per Shakespeare era molt intensa en aquells anys a Nova York— i tampoc que intentés introduir tots els ocells shakespearians. De fet, hi ha qui assegura —amb arguments sòlids— que aquesta història només és una llegenda.

Se sap, però, que va introduir el pardal europeu i l’estornell comú. La resta és literatura. Schieffelin ja era gairebé un personatge de ficció abans que jo el fes protagonista d’aquesta novel·la.

Hi ha diverses raons que van portar-me a escriure aquesta història. La primera, inevitable: la pandèmia. Vaig començar a llegir sobre Eugene Schieffelin al principi del gran confinament, el 15 de març de 2020. Pensava anar a Nova York aquella primavera, però em vaig quedar a casa. Va ser el primer cop en els darrers quinze anys que vaig faltar a la meva cita anual amb la ciutat —que sempre ha estat per a mi un lloc d’inspiració i recuperació emocional— i vaig pensar que havia de fer alguna cosa per no trobar-la tant a faltar. Vaig decidir escriure una història que passés en aquest lloc que m’estimo tant. Escriure, com llegir, és una altra manera de viure. Potser la millor manera de viure que existeix, pensem els lectors. Aquesta novel·la va ser per a mi, doncs, la meva estratègia per combatre la nostàlgia, però també per enfrontar-me als fantasmes del principi de la pandèmia. I a alguns d’altres, més personals, que en companyia de Schieffelin se’m van fer una mica menys insuportables. No conec cap manera millor de respondre a les preguntes que escriure les possibles respostes. Per això vaig començar a escriure la vida de Schieffelin, a la recerca de respostes, és a dir, de sentit. Tant de bo també salvi d’algun fantasma aquells que la llegeixin.