HA PASSAT EL PASSAT?
 

Crec que al món hi ha dos tipus de persones: les que volen saber i les que no. Les que es pregunten, esbrinen i volen conèixer tots els detalls del seu passat i les que creuen que la ignorància és la clau de la seva felicitat present. Reconec que jo pertanyo a la primera categoria i que és probable que aquesta sigui la raó per la qual escric novel·les: escriure sempre és una manera de mirar d'entendre. En aquesta història hi ha personatges d'ambdues menes, com passa a la vida, i sovint estan en conflicte. La Reina, la protagonista, necessita aclarir les circumstàncies en què va morir el seu pare, Josep, 44 anys enrere, i en fer-ho, emprèn un viatge en el temps que la portarà -i amb ella als lectors- fins el 26 de gener de 1939, l'últim dia de la Guerra Civil a Barcelona, un dia trist, estrany; en una ciutat de vencedors i vençuts. Aquell el seu pare, molt jove, va tornar del front amb l'únic desig de reprendre la seva vida i oblidar tot allò que havia vist i après, a desgrat seu, durant la guerra. El seu pare, però, no era conscient que les circumstàncies havien canviat. Que la vida havia fet vulnerable la Mercè Saltor, la seva xicota. Que de certes coses és impossible retornar. José Gené no va voler ignorar, però va haver de fer-ho. Al seu voltant, alguns es veuran forçats a triar l'oblit o la ignorància.

Aquesta novel·la sorgeix en primer lloc de l'interès per novel·lar aquest moment històric ben concret, punyent i fascinant al mateix temps: les últimes 24 hores abans que Barcelona perdés la guerra civil. També d'una pregunta, que m'intriga des de fa molt de temps: De quina manera pot el passat condicionar el nostre present? De debò ha passat el passat o, per contra, segueix molt viu en nosaltres? I, en el cas que el passat tingui alguna influència sobre les nostres vides, és una cosa que pugui triar-se, o alleujar?

També hi ha un viatge en l'espai. Reina va fins un petit poble lleidatà, Conques, al Pallars Jussà. Un accident de trànsit en circumstàncies poc clares, la investigació que sobre el seu pare realitza un professor retirat i la conducta excèntrica o incomprensible de diversos habitants de la petita comunitat l'aniran embolicant en una teranyina de preguntes a les quals és difícil trobar respostes. La boira que durant tota la novel·la envolta la geografia per la qual es mouen els personatges és una metàfora de les dificultats amb què topen a l'hora de saber la veritat. En aquest sentit, soc conscient que és una novel·la que emula el thriller, que pretén ser àgil i sorprenent, i que he imaginat com un regal per als meus lectors, o com la novel·la que a mi m'agradaria que algú hagués escrit per a mi. Una cosa així com la meva novel·la ideal, si és que això pot existir: sorprenent, divertida, àgil, una invitació a viatjar en l'espai i el temps i una invitació a la reflexió. Seria fantàstic haver-ho aconseguit, però això només els lectors poden dir-ho.

 

Care Santos

...

 

Tot el bé i tot el mal

 

 

La Reina té un marit, un exmarit, un amant, un fill adolescent, un bon sou, una bona feina i una vida que li agrada. Aparentment ho té tot, i ella també s’ho pensa. Però de sobte un esdeveniment terrible li canvia tota l’existència i li demostra fins a quin punt és vulnerable. Comença d’aquesta manera un camí a la recerca de la veritat que la portarà a formular-se preguntes incòmodes: Quines són les persones de debò imprescindibles de la nostra vida? Quines són les conseqü.ncies de les nostres males decisions? Què faríem en les circumstàncies més terribles? Coneixem realment els nostres fills? I, en realitat, ens coneixem nosaltres mateixos? Una novel·la que ens mostra la fràgil teranyina que teixeixen
les nostres relacions familiars i personals.

Li hauria agradat dir-li a l’Albert coses que mai no entendrà. Que va ser un nen desitjat per tots, però sobretot per ella. Que concebre’l li va fer oblidar moltes rancúnies. La primera, contra el seu cos, aquell inútil que no feia com els altres, que durant anys va sentir com un llast pesant. També contra el futur erm que imaginava quan encara pensava que mai no tindria fills. Contra els amics amb fills als qui ella envejava com mai no havia envejat res ni ningú. Pensa-ho amb fredor, li deien, no et complicaràs la vida. Però ella no volia pensar-se res amb fredor, sinó embullar-se la vida, per bé que s’adonava que no tenia cap sentit.

L’amor més profund també és el que et fa més vulnerable.

...

 

Mitja Vida de butxaca

...

 

 
     

 

Tot el bé i tot el mal i Mitja Vida

a Romania, Italia i Alemanya

...